REIVINDICACIÓ DEL COMUNISME

LENIN

Després d’una lectura crítica de l’informe d’OXFAM de 2014 titulat Gobernar para la élites. Secuestro democrático y desigualdad económica. destacaré coincidències i diferencies més rellevants amb el resum de l’informe anual de la OCDE per a 2011 Estamos divididos: porqué sigue aumentando la desigualdad.

Oxfam és una ONG fundada a Gran Bretanya (Oxford) el 1942 a partir d’un grup de membres de la Societat Religiosa dels Amics de Gran Bretanya, la següent delegació que es posà en marxa fou al Canadà el 1963 i fins a l’actualitat compta amb un total de 17 organitzacions confederades instal·lades en la seua majoria a països desenvolupats.

L’informe te la pretensió de fer un diagnòstic mundial sobre la desigualtat i sobre eixa base instar a les economies més fortes del món a prendre una sèrie de mesures per a pal·liar la mateixa.

Sostenen que la desigualtat ha estat creixent durant els darrers trenta anys i que amb motiu de la crisi econòmica de 2008 el problema s’ha agreujat. Presenten eixe creixement com un escàndol per la injustícia que representa per al qual utilitzen síntesis estadístiques del tipus: la meitat de la riquesa mundial està en mans del 1% de la població; la riquesa d’eixe 1% és 65 vegades superior la de la meitat de la població mundial més pobra; la meitat més pobra de la població mundial posseeix la mateixa riquesa que les 85 persones més riques del món, etc.

La causa principal que l’informe atorga a aquesta situació és que les elits econòmiques han copat el poder polític a fi de fer unes lleis que els afavoreixen, que permeten que puguen acumular cada cop més, afectant així als canals de distribució de la riquesa dels estats. En concret la pràctica més estesa que denúncia l’informe és la pèrdua de la progressivitat fiscal i de la proliferació de paradisos fiscals, raó per la qual els rics paguen menys impostos que els pobres en termes generals i els estats han hagut d’aplicar successivament retalls socials que impedeixen que es produeixca cap repartiment de la riquesa, polaritzant la societat. A aquest procés l’han acompanyat un seguit de privatitzacions, convertint l’estat en negoci d’uns pocs, i de retallades salarials així com de drets laborals a causa del creixement de l’atur, el que ha generat l’augment de la plusvàlua, fent que l’augment de la productivitat del treball dels darrers anys redunden només en benefici d’uns pocs.

Les recomanacions principals estan adreçades al Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Van en el sentit contrari del que denuncien: progressivitat fiscal; millores als serveis públics; democratització de les institucions des d’un punt de vista de classe, reduint la influència dels rics als governs, millores salarials, mesures contra l’evasió fiscal…

El seu referent històric son les polítiques keynesianes post II Guerra Mundial i sostenen que en unes condicions com foren aquelles de major distribució de la riquesa el creixement era més vigorós perquè s’assentava sobre unes societats amb major qualitat de vida, de consum, d’iniciativa i que aconseguia progressivament millor base formativa per aportar major valor afegit (millora del capital humà).

Des del meu punt de vista malgrat de la precisió del diagnòstic l’efecte no passarà de les bones intencions d’Oxfam perquè estan adreçades a qui ha estat estos trenta anys dinamitant els sistemes politics pel seu interès i és el màxim instigador i beneficiari de la situació creada: seria com demanar-li al llop que no es menge més gallines. Tal vegada la solució es pot intuir del mateix anàlisi: si els rics han copsat el poder polític per aprofitar-se’n d’aquest, si (com diu l’informe) les dones aconseguiran la igualtat de gènere amb una major representació política, doncs, la classe obrera i el conjunt de les classes populars hauran d’aconseguir major igualtat convertint eixes recomanacions en exigències des de la seua pròpia organització política i no per cap concessió feta pels rics com es destil·la de l’informe… És més, la comparació que fa amb el model keynesià al meu entendre obvia l’existència en aquella etapa històrica de dos blocs antagònics, capitalista i socialista, i del pes que aquesta situació va tindre en el context de la lluita de classes en favor de la classe obrera, comparat això clar amb els darrers 30 anys…

Valoracions personals al marge l’informe de l’OCDE de 2011 (Estamos divididos: porquè sigue aumentando la desigualdad) comparteix la mateixa preocupació i diagnòstic. Recordem que l’OCDE esta formada per 34 països entre els que figuren les principals economies del món i tot i així a l’informe es reconeix d’una manera clara que les desigualtats al món han augmentat als darrers trenta anys. La causa d’aquesta situació és atribuïda a les mateixes raons que a l’informe d’Oxfam encara que estan al meu parer edulcorades. Per exemple, reconeix que s’han reduït els salaris però ho justifica dient que els salaris més alts han augmentat perquè el canvi tecnològic ha fet més productius aquells que estan més formats, que els salaris inferiors han baixat per eixe motiu però també ha augmentat el temps parcial i que la flexibilitat laboral ha contribuït a generar més ocupació… És a dir reconeixen el problema però tracten de justificar-lo, d’edulcorar-lo, no debades la majoria dels països de l’OCDE han dut a terme durant aquest període reformes al mercat laboral que l’han des regulat.

Altre factor considerat en ambdós informes que rep un tractament matisat es el tema de la fiscalitat. L’informe de l’OCDE coincideix amb les reduccions d’impostos però considera que pagar menys impostos és un factor d’igualtat perquè adreça les reduccions d’impostos a les rendes més humils sense incidir tant com Oxfam en que les majors reduccions impositives s’han produït sobre les rendes del capital. No acaba de relacionar els problemes de l’estat amb la manca d’ingressos, com Oxfam, sinó amb l’augment de les despeses provinents de la difícil situació social. Reconeix com a la forma més eficaç de contrarestar la situació la creació d’ocupació, amb un major volum de creixement augmentaria la recaptació. Aposta per una major formació del capital humà a fi d’augmentar el valor afegit referint-se a la formació durant tota l’etapa laboral i a la igualtat d’accés a la mateixa pels sectors més desafavorits. En el terreny del frau fiscal ambdós informes coincideixen en denunciar aquesta situació.

En conclusió l’informe de la OCDE pense que comparteix la teoria de la modernització, ja que confia a la globalització i a les noves tecnologies l’oferiment d’oportunitats i confia al mercat la capacitat d’oferir més ocupació i per tant, des del seu punt de vista, reduir les desigualtats. Diu: los beneficios del crecimiento económico se filtrarán automáticamente en forma descendente hasta llegar a los mas desfavorecidos (sic) una versió moderna de la “ma invisible” dels liberals. Culmina l’informe amb un insòlit “socialitzar!”… En definitiva l’observació de la realitat és la mateixa però son diferents les mesures proposades, tot i com he dit abans Oxfam es limita a fer recomanacions.

A “socialitzar”, en mans de l’OCDE no significa ni de lluny el que entenem nosaltres per socialitzar. Per a l’OCDE socialitzar és deixar caure a terra les molles mentre les grans multinacionals i la banca es foten la tarta per complet. Quan ells estiguen ben farts alguna cosa ens quedarà. És la socialització de les sobres, la recerca de recursos entre el fem. Oxfam esta en posicions de filantropia cristiana, seria com demanar-li a un senyor fiscal que compaterixca una part del plat perquè és el que esta ben fet, si vol anar al cel, per exemple. Així doncs sostenen que una major influència política de les classes subalternes seria un factor equilibrador. Parteixen de la bonhomia irreal de la fe. Es diposita l’exercici de la justícia sobre la caritat reflexiva dels privilegiats. Aquest canvi no tindrà lloc mai. Només revertint les claus de l’economia s’establirà un règim de justícia. No serveix aspirar a compartir el poder polític amb la classe dominant. Cal enderrocar el seu poder polític. Passarà l’esmentat enderroc per una major representació de les classes populars en un règim burgés, però no serà la seua finalitat, ni serà la major expressió del nou poder, que s’haurà de concentrar en el teixit econòmic, on prive al capital de les seues necessitats. La representació política només serà un reflex o conseqüència del primer. Sense ell, com alguns pronostiquen, la representació política serà una patètica coreografia sense música. Efímera s’esfumarà i es convertirà en una de les causes de la proliferació del feixisme, com ha esdevingut en altres ocasions. Pel que fa a la forma i fons del poder de la classe obrera i les classes populars també coneixem experiències històriques que ens indiquen el camí. La coincidència cronològica entre l’aclaparament de plusvàlues i l’augment de les desigualtats amb el període de descomposició i desaparició de la Unió Soviètica no es casual. Ambdós fenòmens estan íntimament lligats, i el seu lligam és el que explica la mala fama de l’URSS en els mitjans de control polític i cultural que paga el capital. Deixe ací una reivindicació de l’URSS i tots els avanços que suposar en el camí de la igualtat i justícia social.

Color 8

STALIN

cadenes de l’infinit

d’ombra o d’aigua

orelles de la història

organitzacions de nacions

mites econòmics

amics dels ocells llanuts

països units per jous

Cordes: amics de les rates

de clima temperat

miracles o aliens, estudiants

encantadors caducs

com els tractats de guerra o tristesa

europeus, pols digna:

enemic de la civilització

mil·lenària, pols única i eterna

pols còmplice espia grotesca

front una televisió feta

tota d’espills deformats

pintats de colors funestos.

els diaris com gemecs engabiats

conformes, que tenen gat, van de putes

i veuen vi amb els turistes.

CIRC ENVERINAT DE COIXOS

les persones que llisquen

en el carrer lligades per la corda

via quadrangular color forat,

ocell verd i viatges cada any.

nosaltres escrivim paraules

canoses mentre al nostre voltant

exclusivament es formen corals d’empleats.

parlarem de qualsevol manera

perquè sàpiguen que no som muts.

Espectacle absurd i corcat

i el cant de la sirena barata

la seua sàvia.

postres i postes de telèfon

ens separen.

IL·LEGALS

Aquest segle XXI ha començat així, en una prometedora foscor però foscor que han de vèncer les esperances amb el perill de la catàstrofe o la frustració de l’error. Siga com vulga la lluita és nostra i d’ella depèn la necessària realització de l’esperança. Renània tenia un estrany privilegi. Havia estat ocupada per Napoleó i amb l’opressió nacional vingueren una sèrie de mesures referents al dret i a l’economia que afavoriren l’aparició d’una classe mitjana dedicada a un creixent sector tèxtil. La nova classe emergent delerava les formoses llenyes del comunal que aprofitaven als camperols per completar la seua economia en temps de penúria. Que era la legislació? Va dir un jove redactor del diari de la regió. El diari era bastant progressista, en termes d’aquell mitjan segle XIX alemany. El jove Marx no tenia molt clar que allò fora un robatori. Podríem esbrinar que això li costà el lloc de treball a la gaseta renana. Però això no fou problema per a la història, ja que anà a França a fer la revolució i redactà amb un jove amic de bona família, que tenia negocis en Manchester, un manifest per a la lliga dels comunistes.

La societat està determinada històricament i no depèn d’altra natura que la social. La societat és el marc on es dóna la lluita de classes entre els propietaris i els desposseïts, entre els esclaus i els amos, entre els burgesos i els proletaris, entre els que foten i els fotuts. En el sistema capitalista, el de la Renània del XIX i de la nostra societat actual, la societat segueix controlada per una minoria propietària dels mitjans de producció. I com controlen els mitjans de producció, controlen l’economia, i com les coses de menjar influeixen en gran mesura en la identitat de l’individu, controlen els individus i els individus conformen una societat dominada per la classe dominant. L’estat i les lleis i la política no estan per damunt de la societat com un imperatiu regulador com va dir el vell Hegel, sinó que son instruments de domini de la classe dominant. Per aquesta regla de tres dubtava el jove redactor de que els camperols estigueren realment furtant llenya i no agafant-la perquè tenien dret a fer-ho.

Els camperols renans estaven agafant llenya del comunal des de que existia el comunal, perquè el comunal és una forma de propietat feudal que dóna dret als vilans a aprofitar-se’n dels recursos que en el tros de terra comunal hi havia. Aquest dret es diu dret consuetudinari perquè consisteix en la tradició creada per molts anys de tenir eixe dret, però no hi ha papers que ho diguen.

La policia fronterera, que reprimeix en nom de l’estat nàufrags africans, o refugiats siris, segons el dia, son el instrument de la classe dominant que domina des del marc la democràcia aconseguida per segle i mig de lluita Els nàufrags africans, refugiats, emigrants de tota índole tenen el dret consuetudinari de la humanitat a anar d’un lloc a un altre a completar la seua economia, a satisfer les seues necessitats més primàries. I com els camperols renans del XIX no tenen papers que demostren un dret que és consuetudinari.

El jove fill d’una família de funcionaris d’origen jueu i doctorat en filosofia diu al diari de Renània que ahir els camperols recollien la llenya del comunal del que tenien dret i que avui furten llenya del mateix pam de terra que era comunal. Furten la llenya que és propietat de les fàbriques tèxtils. Les fàbriques tèxtils necessiten la llenya, tota la llenya disponible com a font d’energia. Han de moure les fàbriques, les fàbriques han de moure la regió i l’han de modernitzar, i l’han de normalitzar per a que algun dia siga una regió respectable del capitalisme i les mercaderies circulen lliurement. Dir això li costa a Marx el lloc de treball i 1’exil·li.

Temen ara que no caben tots en un lloc de gran decisió governat per un estat nascut de la por a la guerra total que descriu Hobs, entre els pobres i els defensors de la classe dominant. No caben tots diuen, perquè necessiten tota l’energia per a fer callar i ensopir als que ja hi ha dins d’aquesta societat mansa. Si venen tots eixos estrangers africans, siris o llatinoamericans no quedarà tan bé el discurs de l’èxit, de la societat falsament avançada gràcies a la lliure circulació de mercaderies que no de persones.

 

1411136169574

PONT, FUM, FEM, FANG

El canelobre voltat, la música alta,
seu al banc darrere la persiana groga.
Voltat de maleïdes ampolles
acusat de mort insòlitament.
Natural. L’aurora força la finestra.
Omple les places: els tacons
i les vermelles roses de fum
s’arrosseguen pel fem gris.
En la sèquia gris espardenya roja
fum gris o anell amb llavis
volum, crit, porta, punt, fum.

NECESSITEM SOCIALITZAR L’ECONOMIA

Les mesures del govern no ens han tret de la crisi ni ho van a fer. La crisi entesa des del punt de vista de la classe obrera es manifesta en l’atur i les necessitats materials i de serveis socials. Les mesures del govern no estan encaminades a buscar un canvi de model productiu per restablir l’equilibri trencat per la rajola, que van a produïr? No res. Seguim en el monocultiu de l’economia financera que només satisfà a les grans fortunes internacionals mentre que empobreix a la resta. No satisfà les necessitats materials i de serveis en tant que en un moment en el que urgeix intervenir sobre els més desafavorits es retalla, ajusta o com ho vulguen dir, per a arribar al mateix lloc.
Caldria nacionalitzar la banca, l’energia i els sectors estratègics amb la fi de recuperar l’economia productiva, cal intervenir per a racionalitzar l’economia, equilibrar-la, equilibrar els sectors: sobirania alimentària en agricultura, producció industrial i sector serveis per a augmentar el valor afegit.
El govern no ens traurà de la crisi perquè ni tan sol s’ha plantejat eixe problema. El seu problema només sembla la reducció d’un dèficit que va en augment i només complau els interessos dels prestamistes bancaris. Al que estem condemnats per la reforma constitucional d’agost de 2011 acordada pel PP i el PSOE, que prioritza el pagament del deute sobre la resta d’obligacions de l’estat. La qual cosa obri la necessitat dels successius retalls.
Creen un problema on no l’havia. En 2005 s’assoleix el dèficit 0, fins 2008 hi hagué superàvit, a partir de 2008 el dèficit experimenta la major caiguda del període democràtic. Esdevingut per la suma del rescat de la banca, més un 20% d’atur, en un sistema fiscal que descansa totalment en les nòmines. L’origen del problema no s’aborda amb els retalls ja que la banca segueix en el poder i l’atur es modera significativament. A més retalls més dèficit. La intervenció econòmica per part de l’estat amb la pressió organitzada de la classe obrera son el camí per resoldre el problema.

Freedonia

Al director de “Sopa de Ganso” dels germans Marx, Leo McCarey no li quedava paciència per suportar mes bromes pesades. Harpo no ho celebra tant. Fou la pel·lícula que més li costà filmar. En els descansos no podia suportar els discursos de Hitler que feien per la ràdio. Ara no podria distreure’s actuant i els hauria d’escoltar durant més estona. A més la peli no tenia res d’arpa. Dalí li’n va regalar una que en lloc de cordes duia fils d’aram dels que punxen i que va trencar a plorar en veure a Harpo tocar llançant-se a perdre els dits.      Els civilitzats països capitalistes occidentals arreglen amb bombes allò que sols pot arreglar-se augmentant la cultura del poble, l’única capaç de fer respectar els Drets Humans, totalment, des de la base. Hi ha excedent d’eixos míssils intel·ligents, i d’alguna manera es desfà d’ells l’Otan. Trentino tractà d’ocupar Freedonia mitjançant un personatge que exaltava al poble per a la revolució, així, gràcies al desordre de Freedonia, Sylvània atacaria i es faria més gran. Però no li va eixir bé, el poble estava molt cohesionat al voltant del carisma de Rufus T. Firefly (Groucho), qui encara que era jueu sabia molt be com tractar el poble. Aleshores Trentino envià dos espies d’excepció; Chicolini i Pinky (Chico i Harpo, era lògic). La solució va ser la guerra. Imagineu-vos un judici sumaríssim amb Solana acusat d’alta traïció, l’advocat és Groucho, ja que Solana fòu arrestat en camisó i no sol tenir massa diners en cap película. Va oferir fins i tot divuit dolars, però no trobà ningú que el defensés:

GENERAL: Excelencia, estan derrotando a nuestros hombres en campo abierto. ¡Sugiero que hagamos trincheras!

FIREFLY: ¡Hacer trincheras! ¡Con nuestros hombres cayendo como moscas! No hay tiempo para hacerlas… Las compraremos hechas. Tenga (le tiende unos billetes), salga a comprar unas cuantas.

GENERAL: Sí, señor.

FIREFLY: Un momento, que sean así de altas (señalando al cuello), ahorraremos pantalones.

Amb els Marx recuperats, tots ells; Gummo, Zeppo, Groucho, Chico, Harpo i Karl, la Margaret Dumont, perduda pel vodka ha anat a plorar i a demanar perdó al Mausoleu on potser encara hi és la mòmia de Lenin. Ha segut capturada en l’últim gag dels Marx a “Sopa de Ganso”, ara està rebent un bombardeig a base de fruites i verdures, formant part d’una sàtira criminal. Groucho duu un orinal blanc al cap i Harpo  va pintar-li la cara per que no tenia un gran bigot negre. Però no hauria estat mal que el Harpo pintara un bigot blanc sobre un orinal blanc. No tenia el fetge per a bromes amb els discursos de Hitler pegant la parva per la ràdio. Així que tampoc va posar el masclet a l’orinal per lliurar el cap de Firefly.

th

Venerable

Insurrecte entre fils embalums estirats

nocturn pervers somriure sota els cabells

vidres, brúixola octogonal,recta que duu

a l’auditori. Hi ha un mentider enmig

just del camp, llàgrima blava cendra.

Solidifiquen rellotges fustes de retorn

o agost negre neoplàsia.

perdem l’ordre ens dedicàrem a dissecar

gotes de silicona blava ens aixecarem

sense ulls ni nas. El dia es torna nit

la nit és una manta corrupta. Quan les papallones

sorgiren del seu cuc tot semblava esclatar

tiraren tantes pedres els ocells ansiosos

que les muntanyes cremades esdevenien

banyes de cérvol corcades amb uns pels

que fan fàstic.20151103_100123

DUCK SOUP

Finalment Trentino, embaixador de Sylvània, s’ha aliat amb Obama i Merkel per invadir Freedonia. Margaret Dumont, sempre vídua, ha portat la seua fortuna a Panamà. Fa falta un còmic amb bigot i puro per aixecar la crisi, els impostos i també l’estora. Amb coleta o no. Rodejat de quintacolumnistes, entre ells un mut al que cada cop que li parlen de comunisme toca la botzina. Estan tots els germans combregats: Zeppo, Gummo, Groucho, Chico, Harpo i Karl. Tots menys el darrer volen formar govern aviat. Teasedale te preparat un retall de 25.000 milions d’euros. Tan aviat com es forme el govern Firefly el durà a terme. Quan ens jutjen tornarem a oblidar on hem nascut perquè érem massa petits. Retall de salsitxes i barrets… és possible que no pugam ja tallar les plomes del casc dels soldats de l’OTAN, instal·lats als parlaments, qui sap si Chicolini, diputat per Almeria serà de nou ministre de defensa: The country’s going to war.sopa de ganso