Després d’una lectura crítica de l’informe d’OXFAM de 2014 titulat Gobernar para la élites. Secuestro democrático y desigualdad económica. destacaré coincidències i diferencies més rellevants amb el resum de l’informe anual de la OCDE per a 2011 Estamos divididos: porqué sigue aumentando la desigualdad.
Oxfam és una ONG fundada a Gran Bretanya (Oxford) el 1942 a partir d’un grup de membres de la Societat Religiosa dels Amics de Gran Bretanya, la següent delegació que es posà en marxa fou al Canadà el 1963 i fins a l’actualitat compta amb un total de 17 organitzacions confederades instal·lades en la seua majoria a països desenvolupats.
L’informe te la pretensió de fer un diagnòstic mundial sobre la desigualtat i sobre eixa base instar a les economies més fortes del món a prendre una sèrie de mesures per a pal·liar la mateixa.
Sostenen que la desigualtat ha estat creixent durant els darrers trenta anys i que amb motiu de la crisi econòmica de 2008 el problema s’ha agreujat. Presenten eixe creixement com un escàndol per la injustícia que representa per al qual utilitzen síntesis estadístiques del tipus: la meitat de la riquesa mundial està en mans del 1% de la població; la riquesa d’eixe 1% és 65 vegades superior la de la meitat de la població mundial més pobra; la meitat més pobra de la població mundial posseeix la mateixa riquesa que les 85 persones més riques del món, etc.
La causa principal que l’informe atorga a aquesta situació és que les elits econòmiques han copat el poder polític a fi de fer unes lleis que els afavoreixen, que permeten que puguen acumular cada cop més, afectant així als canals de distribució de la riquesa dels estats. En concret la pràctica més estesa que denúncia l’informe és la pèrdua de la progressivitat fiscal i de la proliferació de paradisos fiscals, raó per la qual els rics paguen menys impostos que els pobres en termes generals i els estats han hagut d’aplicar successivament retalls socials que impedeixen que es produeixca cap repartiment de la riquesa, polaritzant la societat. A aquest procés l’han acompanyat un seguit de privatitzacions, convertint l’estat en negoci d’uns pocs, i de retallades salarials així com de drets laborals a causa del creixement de l’atur, el que ha generat l’augment de la plusvàlua, fent que l’augment de la productivitat del treball dels darrers anys redunden només en benefici d’uns pocs.
Les recomanacions principals estan adreçades al Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Van en el sentit contrari del que denuncien: progressivitat fiscal; millores als serveis públics; democratització de les institucions des d’un punt de vista de classe, reduint la influència dels rics als governs, millores salarials, mesures contra l’evasió fiscal…
El seu referent històric son les polítiques keynesianes post II Guerra Mundial i sostenen que en unes condicions com foren aquelles de major distribució de la riquesa el creixement era més vigorós perquè s’assentava sobre unes societats amb major qualitat de vida, de consum, d’iniciativa i que aconseguia progressivament millor base formativa per aportar major valor afegit (millora del capital humà).
Des del meu punt de vista malgrat de la precisió del diagnòstic l’efecte no passarà de les bones intencions d’Oxfam perquè estan adreçades a qui ha estat estos trenta anys dinamitant els sistemes politics pel seu interès i és el màxim instigador i beneficiari de la situació creada: seria com demanar-li al llop que no es menge més gallines. Tal vegada la solució es pot intuir del mateix anàlisi: si els rics han copsat el poder polític per aprofitar-se’n d’aquest, si (com diu l’informe) les dones aconseguiran la igualtat de gènere amb una major representació política, doncs, la classe obrera i el conjunt de les classes populars hauran d’aconseguir major igualtat convertint eixes recomanacions en exigències des de la seua pròpia organització política i no per cap concessió feta pels rics com es destil·la de l’informe… És més, la comparació que fa amb el model keynesià al meu entendre obvia l’existència en aquella etapa històrica de dos blocs antagònics, capitalista i socialista, i del pes que aquesta situació va tindre en el context de la lluita de classes en favor de la classe obrera, comparat això clar amb els darrers 30 anys…
Valoracions personals al marge l’informe de l’OCDE de 2011 (Estamos divididos: porquè sigue aumentando la desigualdad) comparteix la mateixa preocupació i diagnòstic. Recordem que l’OCDE esta formada per 34 països entre els que figuren les principals economies del món i tot i així a l’informe es reconeix d’una manera clara que les desigualtats al món han augmentat als darrers trenta anys. La causa d’aquesta situació és atribuïda a les mateixes raons que a l’informe d’Oxfam encara que estan al meu parer edulcorades. Per exemple, reconeix que s’han reduït els salaris però ho justifica dient que els salaris més alts han augmentat perquè el canvi tecnològic ha fet més productius aquells que estan més formats, que els salaris inferiors han baixat per eixe motiu però també ha augmentat el temps parcial i que la flexibilitat laboral ha contribuït a generar més ocupació… És a dir reconeixen el problema però tracten de justificar-lo, d’edulcorar-lo, no debades la majoria dels països de l’OCDE han dut a terme durant aquest període reformes al mercat laboral que l’han des regulat.
Altre factor considerat en ambdós informes que rep un tractament matisat es el tema de la fiscalitat. L’informe de l’OCDE coincideix amb les reduccions d’impostos però considera que pagar menys impostos és un factor d’igualtat perquè adreça les reduccions d’impostos a les rendes més humils sense incidir tant com Oxfam en que les majors reduccions impositives s’han produït sobre les rendes del capital. No acaba de relacionar els problemes de l’estat amb la manca d’ingressos, com Oxfam, sinó amb l’augment de les despeses provinents de la difícil situació social. Reconeix com a la forma més eficaç de contrarestar la situació la creació d’ocupació, amb un major volum de creixement augmentaria la recaptació. Aposta per una major formació del capital humà a fi d’augmentar el valor afegit referint-se a la formació durant tota l’etapa laboral i a la igualtat d’accés a la mateixa pels sectors més desafavorits. En el terreny del frau fiscal ambdós informes coincideixen en denunciar aquesta situació.
En conclusió l’informe de la OCDE pense que comparteix la teoria de la modernització, ja que confia a la globalització i a les noves tecnologies l’oferiment d’oportunitats i confia al mercat la capacitat d’oferir més ocupació i per tant, des del seu punt de vista, reduir les desigualtats. Diu: los beneficios del crecimiento económico se filtrarán automáticamente en forma descendente hasta llegar a los mas desfavorecidos (sic) una versió moderna de la “ma invisible” dels liberals. Culmina l’informe amb un insòlit “socialitzar!”… En definitiva l’observació de la realitat és la mateixa però son diferents les mesures proposades, tot i com he dit abans Oxfam es limita a fer recomanacions.
A “socialitzar”, en mans de l’OCDE no significa ni de lluny el que entenem nosaltres per socialitzar. Per a l’OCDE socialitzar és deixar caure a terra les molles mentre les grans multinacionals i la banca es foten la tarta per complet. Quan ells estiguen ben farts alguna cosa ens quedarà. És la socialització de les sobres, la recerca de recursos entre el fem. Oxfam esta en posicions de filantropia cristiana, seria com demanar-li a un senyor fiscal que compaterixca una part del plat perquè és el que esta ben fet, si vol anar al cel, per exemple. Així doncs sostenen que una major influència política de les classes subalternes seria un factor equilibrador. Parteixen de la bonhomia irreal de la fe. Es diposita l’exercici de la justícia sobre la caritat reflexiva dels privilegiats. Aquest canvi no tindrà lloc mai. Només revertint les claus de l’economia s’establirà un règim de justícia. No serveix aspirar a compartir el poder polític amb la classe dominant. Cal enderrocar el seu poder polític. Passarà l’esmentat enderroc per una major representació de les classes populars en un règim burgés, però no serà la seua finalitat, ni serà la major expressió del nou poder, que s’haurà de concentrar en el teixit econòmic, on prive al capital de les seues necessitats. La representació política només serà un reflex o conseqüència del primer. Sense ell, com alguns pronostiquen, la representació política serà una patètica coreografia sense música. Efímera s’esfumarà i es convertirà en una de les causes de la proliferació del feixisme, com ha esdevingut en altres ocasions. Pel que fa a la forma i fons del poder de la classe obrera i les classes populars també coneixem experiències històriques que ens indiquen el camí. La coincidència cronològica entre l’aclaparament de plusvàlues i l’augment de les desigualtats amb el període de descomposició i desaparició de la Unió Soviètica no es casual. Ambdós fenòmens estan íntimament lligats, i el seu lligam és el que explica la mala fama de l’URSS en els mitjans de control polític i cultural que paga el capital. Deixe ací una reivindicació de l’URSS i tots els avanços que suposar en el camí de la igualtat i justícia social.
